El final de l'ambigüitat

La concentració a Barcelona d'un gran nombre de persones ara fa quinze dies va deixar un missatge molt clar. De fet, el missatge ja s'ensumava des de feia setmanes. Absolutament tothom -Durans, Navarros i Camachos al marge- sabia de què aniria tot plegat abans que arribés el dia en qüestió. I, igualment, a hores d'ara tothom sap que la manera en què es van produir els esdeveniments només permet una lectura. I no és cap altra que adonar-nos que, de la mateixa manera que hi ha gent que se sent còmoda tal com estem, n'hi ha molta altra que no en té prou. I és aquest missatge el que ens ha de fer entendre d'una vegada per totes que, en el nostre cas i aquestes alçades de la pel·lícula, només hi ha dues opcions. Ni una ni tres ni quinze; dues. 

TOT EL QUE NO HA FUNCIONAT

Acumulem anys i panys durant els quals, en el marc de la política catalana, s'ha debatut eternament quin ha de ser el nostre encaix amb Espanya. I, com en tot, hi ha opinions per donar i per vendre. Quan es va aprovar la Constitució (la famosa constitució el valor de la qual alguns situen fins i tot per damunt del de la democràcia), vam creure'ns que això de les autonomies rotllaria, i, en fi, amb el balanç pèssim que s'obté amb la freda perspectiva del temps, suposo que no cal afegir res més. Des de llavors, hem sentit a parlar de moltes coses. De massa coses, ben mirat. Hem parlat d'un estat federal que sempre ha estat molt maco sobre el paper però massa complicat a l'hora de parlar-ne seriosament, i que Espanya només ha començat a contemplar molt tímidament precisament ara, quan tot trontolla perquè el partit hegemònic d'aquí (que sempre s'havia entès amb el partit hegemònic d'allà) ha decidit apuntar cap al camí de la sobirania nacional, i això, és clar, ha sorprès tothom (preguntem-li al rei, si convé). Però les alternatives mai no s'han acabat amb el federalisme. Durant les darreres dècades hem sentit a parlar d'una confederació. De l'ampliació de competències. D'estatuts, de pactes fiscals, d'imitar els bascos. Però també de la reestructuració del model autonòmic, d'un nou estat centralitzat i, últimament, fins i tot s'ha murmurat la possibilitat de suspendre l'autonomia catalana. 

LA CRUÏLLA

Ara tot això canvia. Tot això queda enrere. L'ambigüitat ha perdut el seu paper protagonista en el tarannà de la política catalana. La complexitat passa a ser simplicitat. La multiplicitat d'opcions es redueix a un binomi rotundament senzill: ens quedem o marxem. El debat per identificar una alternativa a aquestes dues vies és completament estèril. La pregunta ja no és si un estat federal seria millor que l'actual estat de les autonomies, ni si la independència seria millor que un estat federal, ni si continuar insistint ens permetria obtenir finalment una reforma que fes del nostre sistema de finançament una enganyifa una mica més decent. La pregunta, davant la cruïlla en què es troba Catalunya -per alguns nació, per altres regió- i que contempla netament i exclusivament dues opcions, és només una. ¿Ens quedem o toquem el dos?

Dibuix d'Arnau Casanoves

UN PAS ENDAVANT

Si hi ha una cosa que ens ha caracteritzat com a poble, en general, diria que és la prudència. L'autocontrol. El pensar abans d'actuar i, de fet, el deixar de fer per haver-nos-ho pensat massa. Hem estat el paradigma del "sí però no", del "fem-ho, però poc soroll". Allò tan nostre de "vinga, anem-hi però que no es noti gaire". I la Diada de fa dues setmanes, en aquest sentit, marca un punt d'inflexió. Un punt i a part. S'han acabat les mitges tintes. S'han acabat les promeses de diàlegs que mai no arriben. Només hi ha dues opcions, i no es tracta d'alliçonar ningú: que cadascú esculli, que d'això es tracta. Però cal aprofitar el moment, la inèrcia. Que les eleccions anticipades del 25 de novembre no serveixin per bandejar l'oportunitat de celebrar un referèndum més endavant. Pronunciem-nos, mullem-nos. Abandonem el seny i la por a complicar-nos la vida. Escollim i generem l'oportunitat de descobrir, tant nosaltres mateixos com els de fora, què pensem i cap a on volem anar. Regalem-nos el detall de decidir què ens ve de gust fer. I en acabat ja es veurà quina és l'opció majoritària, si el sí o el no. En qualsevol dels dos casos, no ho dubtem ni per un instant, democràticament hauríem fet un pas endavant meravellós. Un pas d'elefant. 

La generació dels eterns becaris

Amb tot això de la crisi hi ha una cosa ben clara: el món està canviant. Diuen els qui hi entenen que mai més viurem tan còmodament com ho havíem fet fins ara, i que l'estat del benestar, a diferència del que ens havíem cregut, no està assegurat eternament. Enmig de tot plegat, hi ha un segment de la població que no sap ben bé què fer amb el seu futur laboral. No és que ho passi pitjor que la resta: les desgràcies i problemes d'uns mai no són ni més ni menys importants que els d'altres. Però aquesta porció de població sí que es caracteritza per una situació molt determinada. Per posar-los un denominador comú, i que ningú se m'ofengui, els podríem anomenar la generació dels eterns becaris.

Un etern becari ha de complir una primera condició: haver nascut més o menys durant el final de la dècada dels 80 o a inicis dels 90. I des de ben petit, ha sentit a dir que si vol ser algú a la vida, ha d'estudiar. Si estudies, arribes lluny. Així de simple. Actualment, però, i amb una carrera universitària, un bon nivell d'anglès i un màster com a principals mèrits del seu historial acadèmic, l'etern becari comprova dia rere dia que el món no té ganes de posar-li les coses tan fàcils. Haver estudiat no és garantia de res. El contrast és important: havien de ser el futur engranatge econòmic d'una societat que a hores d'ara -qui ho havia de dir!- ja no sap cap a on ha de caminar.

Dibuix d'Arnau Casanoves

Per tot això, l'etern becari, cansat de buscar una feina que més o menys s'adeqüi a la seva formació, prova de picar a la porta de nombroses empreses per tal d'oferir-se a col·laborar-hi desinteressadament. Com a mínim, pensen molts dels eterns becaris, això els servirà per agafar experiència, per inflar el currículum i per fer contactes, que sempre va bé. Alguns, si convé, estan disposats no només a no rebre un sou a canvi de les seves hores, sinó que també accepten perdre calés. L'important és no estar tancat a casa. Però el becari perpetu, cansat d'enllaçar i acumular un contracte de quatre mesos rere l'altre, i avorrit de veure que les oportunitats de fer-se un lloc són pràcticament nul·les, acaba acceptant que la pela sempre serà la pela i, resignat i capcot, comença a buscar feina de debò. Feina del que sigui, però remunerada.

Arribats a aquest punt, els becaris atemporals viuen l'amargura de les circumstàncies actuals en la seva màxima expressió. La realitat els desborda quan descobreixen que haver estudiat qualsevol cosa més enllà de l'ensenyament obligatori es converteix en un handicap perquè els agafin en un supermercat, per exemple. Tenir una carrera no et serveix ni per servir hamburgueses. Ser universitari t'impedeix repartir pizzes.

Com a via d'escapament, l'etern becari contempla l'opció de traspassar fronteres. I és així com molts d'ells, avorrits de donar sempre i no rebre mai, trenquen la guardiola (els qui la tenen), s'embutxaquen quatre duros i escullen una destinació. Amb sort i paciència, l'etern becari podrà mantenir-se en un país que no és el seu servint cafès, rentant plats, escombrant en un parc d'atraccions o fent llits en un hotel.

Mentre sigui a l'estranger, i més enllà d'aprofitar l'ocasió per posar a prova i millorar el seu anglès, el becari infinit es preguntarà de tant en tant si algun dia podrà treballar d'allò que li agradaria i, sobretot, si realment valdrà la pena tornar a casa. 

Allò que té en Jordi Pujol

En Jordi Pujol té alguna cosa. Alguna cosa que molt pocs tenen. No sabria definir-la, però té a veure amb el seu tarannà. Amb els seus gestos, amb la seva manera de parlar. Té a veure amb l'habilitat que exhibeix a l'hora de fer-se escoltar.

No sé si és aquesta manera tan peculiar que té d'enraonar, i que s'accentua a mesura que passen els anys. Aquest discurs en què combina frases llarguíssimes, que pronuncia atropelladament, amb breus sentències que sempre repeteix un parell de vegades per deixar clar què és el que vol dir, on vol anar a parar.

Ben mirat, potser no té tant veure amb el seu discurs oral sinó amb la seva gesticulació. Aquest posat sempre una mica aixafadot, amb el nas més aviat apuntant al terra i evitant qualsevol postura excessivament prepotent, però que, a la vegada, no deixa de ser un posat ferm, inamovible. Decidit i contundent. Aquests ulls que resten tancats durant tanta estona com duri la part prescindible del seu discurs, les patates fregides, però que s'obren de bat a bat i miren directament els ulls del seu interlocutor quan arribar la part fonamental del que està dient, la idea clau, l'entrecot.

Potser la culpa de tot plegat la tenen aquestes mans que no paren de bellugar-se insistentment quan convé avançar en el parlament, i que saben aturar-se -ben obertes- quan, després d'arguments indispensables i giragonses inevitables, marquen la pausa que precedeix el gran anunciat, el silenci que ens avisa de la sentència imminent. 

És probable que aquest quelcom especial sigui producte, en part, de l'èxit d'algunes de les seves expressions més cèlebres. El seu ara no toca s'ha convertit pràcticament en una frase feta. El seu voleu fer el favor de callar o el qui s'han pensat que som són expressions que li pertanyen exclusivament a ell. Se les ha fet seves i la gent li'n atorga l'autoria. 

Dibuix d'Arnau Casanoves

Probablement tot sigui més senzill, i simplement sigui una qüestió de simbologia. Al capdavall, Jordi Pujol és el màxim representant d'una postura política predominant en la geografia del Principat. La del catalanisme ben entès, en diuen. La postura propera a un patriotisme desbocat que sempre es tranquil·litza quan arriben eleccions. La del catalanisme empresarial que entre setmana xerra en castellà als despatxos de la Diagonal -la pela sempre serà la pela- i que, quan arriba el cap de setmana, es fa una fotografia brandant una estelada al capdamunt del Turó de l'Home (per exemple) per penjar-la al Facebook. I ei, que no és cap retret a ningú: és bàsicament el que hi ha. 

Potser aquesta cosa especial que té en Pujol no és res d'això i ho és tot a la vegada. Una barreja de la contundència del seu discurs, de la particularitat dels seus gestos, de l'originalitat de les seves expressions i de la immensa acollida social del perfil social i polític que representa. Sigui com sigui, una cosa és clara: opinions polítiques al marge, en Jordi Pujol aconsegueix que se l'escolti. Que se'l prenguin seriosament. Ho fan tant els que el voten com els que no ho han fet mai. Si no fos així, segurament ningú el trucaria per poder fer-li una entrevista cada dos per tres. Ni ningú s'hi dirigiria, encara avui, tractant-lo del President que  oficialment ja no és però que, per molts i moltes, continuarà sent durant tant de temps com a ell li vingui de gust. Em sembla que tot plegat es pot resumir en una paraula. Una paraula que representa un do i de la qual, actualment, molt pocs polítics d'aquest país en poden presumir. Carisma. Se'n diu carisma. 

Quan el transport públic deixa de ser-ho

El passat dilluns 19 de desembre es van donar a conèixer les noves tarifes del transport públic per al pròxim any. El consell d'administració de l'Autoritat del Trasport Metropolità va aprovar els nous preus que caldrà pagar per utilitzar els diversos serveis de transport públic de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Que els preus s'apugin quan comença un nou any, a hores d'ara, ja no sorprèn ningú. El que sí que sorprèn, i alhora m'indigna, és la intensitat amb què ho fan. I és que el preu que s'haurà de pagar a partir del dia 1 de gener per agafar el metro o el bus serà, per a moltes de les nostres butxaques, excessiu, desmesurat. La decisió d'apujar les tarifes d'aquesta manera em sembla del tot qüestionable; els preus en si mateixos, abusius.

La T-10, per exemple, costarà 9,25 euros. És a dir, un euro més del que costava fins ara, la qual cosa suposa un increment del 12%. Sens dubte, però, el cas més clamorós i més lamentable de tots és el que fa referència al bitllet senzill, el preu del qual passa a ser de dos euros. Dos euros, un 38% més del que costa ara. Si ja em semblava excessiu pagar un euro amb quaranta-cinc cèntims per un únic viatge, haver de pagar-ne dos em sembla escandalós.

En el seu moment, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, va explicar que l'augment de les tarifes es devia a la reducció de l'aportació de l'Estat. No dic que no fos veritat, ni que això no dificulti la recaptació de diner públic per part de la Generalitat. I també és veritat que la T-Mes i la T-Trimestre seran un pèl més barates, però tenint en compte que aquests abonaments costen 50 i 135 euros respectivament, podríem dir que l'euro i els cinc euros que es restaran, també respectivament, tampoc suposen un estalvi gaire profitós. L'única bona notícia arriba en forma d'una T-Trimestre per a persones sense feina, que avui en dia no són poques, i que costarà la meitat del preu.

En qualsevol cas, em pregunto quantes i quines opcions més s'han arribat a plantejar els responsables de torn abans de decidir que el més adequat era apujar d'aquesta manera el preu d'un transport públic que cada vegada ho és menys. I que no ens vinguin amb la historieta que ens recorda que tot això s'ha de mantenir d'alguna manera, que cal fer esforços, que cal ser solidari per alimentar i salvaguardar l'estat del benestar en què teòricament vivim. És evident que mantenir una xarxa de transport públic val calés. Molts calés. Però que no ens prenguin el pèl d'aquesta manera; hi ha mil opcions per mirar d'incrementar els ingressos públics. Es poden recaptar diners de molts llocs i de molt diverses maneres. És trist i desesperant veure que, en una situació com la que vivim actualment, els primers en haver de pagar més són els que, casolanament, anomenaríem la gent normal. Els que van a la feina o a classe amb el metro. Els que agafen el bus per anar al metge o per anar al centre de Barcelona a passejar. Els que no tenen cotxe ni moto. La classe mitja, en definitiva, si és que encara n'hi ha. Sembla -i això és el que més ràbia fa- que s'apuja el preu del transport públic perquè és el camí més fàcil.

Dibuix d'Arnau Casanoves

Les noves tarifes no fan res més que dificultar una mica més el dia a dia a la gent que opta per agafar el transport públic, i això és una molt mala notícia. Al llarg dels propers mesos, no m'estranyaria gens veure que cada cop hi ha més usuaris que s'animen a saltar per damunt la màquina que s'engoleix els bitllets de metro sense pagar, veure passatgers que es fan el despistat quan pugen a l'autobús per tal de no validar el bitllet. O això, o viurem una transformació del model de passatgers del nostre transport públic. Posant-nos dramàtics (i exagerant per fer-ho tot plegat una mica més gràfic), i suposant que es mantingués la tendència de l'augment desmesurat del preu del transport públic barceloní, se m'acut que, amb els anys, podríem arribar a conèixer un metro molt diferent al que coneixem. Un metro pràcticament buit. Un metro utilitzat només per aquells que, afortunadament, es podran permetre pagar-ne un bitllet. Serà llavors quan el transport públic deixi de ser públic. Imagineu-vos-ho: el metro, un transport elitista. Seria una llàstima.

Que ningú s'estranyi: és el que hem escollit

Fa uns minuts el Secretari del Govern, Francesc Homs, ha anunciat que l'any 2012 es destinaran a TV3 un total de 260 milions, 40 menys dels quals ha disposat la televisió pública aquest any. L'anunci arriba en una setmana en què el govern d'Artur Mas va anunciar un segon paquet de mesures per intentar allunyar la crisi.

Després de les retallades sanitàries, les retallades en educació, l'anunci de la pujada del preu de l'aigua i del transport públic (entre altres) i, finalment, la notícia referent a TV3, és del tot comprensible que es multipliquin les crítiques al govern de CiU. I sobretot ho és tenint en compte que ambdós anuncis (pujada del preu de diversos serveis i productes, d'una banda, i retallada dels pressupostos de la televisió catalana, de l'altra) arriben -de forma programada i estratègica, evidentment- just després de les eleccions: per qualsevol partit, no només per Convergència, hauria estat un acte excessivament honest anunciar-ho abans de diumenge passat.

Fotografia extreta del web del diari Ara 

Entenc, doncs, la decepció i les crítiques que tot plegat genera en l'opinió pública catalana. Ara bé, em costa d'entendre una mica la sorpresa que alguns semblen endur-se. Sobretot tenint en compte que Convergència i Unió va ser, agradi més o agradi menys, la força més votada a Catalunya el passat 20 de novembre. Amb això no pretenc justificar ni molt menys defensar les accions (les retallades, vaja) del govern d'Artur Mas. Ni vull fer-ho ni puc fer-ho, perquè tot plegat se m'escapa: no sé si aquestes mesures serviran de res, no sóc capaç d'intuir si només serviran per viure cada vegada pitjor o si, contràriament, tindran alguna utilitat a llarg termini. En qualsevol cas, no voldria centrar-me en l'anàlisi dels resultats que tindran aquestes mesures. Voldria centrar-me, més aviat, en la indignació que aquestes mateixes mesures desperten en algunes persones, perquè, francament, no entenc la incredulitat que alguns manifesten respecte a aquestes noves mesures. Convergència és el que és, i la pela és la pela.

Al capdavall, CiU va veure en el resultat electoral de diumenge passat la legitimació de la seva política econòmica. Malgrat les retallades en sanitat i educació, van ser la força més votada un altre cop. No ho celebro pas ni tampoc ho critico; simplement és el que diuen les urnes. És un apunt. El cas és que, si tot i haver retallat en dues matèries tan sensibles com l'educació i la sanitat, CiU torna a vèncer en unes eleccions (aquest cop, les generals), deu ser per alguna cosa. Perquè la gent, de forma general, ha aprovat aquestes retallades i ha optat per Convergència a l'hora de votar. Un cop han vençut, no entenc tanta sorpresa arran de l'anunci de més retallades i més pujades de preus. En el fons, i encara que a vegades ens n'oblidem, Convergència i Unió i Partit Popular només es diferencien en una cosa o dues: en l'àmbit territorial en què actuen, en la llengua, en la bandera. Les polítiques econòmiques i les idees socials de populars i convergents són prou similars. I, de fet, no seria estrany -gens ni mica- que el PP, un cop Rajoy s'hi posi, comenci a reproduir a nivell estatal el que Artur Mas va començar a fer a nivell autonòmic a partir de les eleccions de la tardor de l'any passat.

No pretenc justificar l'activitat política de CiU ni carregar-me-la; si més no, no vull fer-ho en aquest article.

Però em sembla que més val que ens agafem fort. Si ens trobéssim al Port Aventura, el que CiU ha començat a fer potser només equivaldrà -ho veurem amb el temps- a pujar als autos de xoc. I em sembla que el Partit Popular el que farà és que tots plegats pugem al Dragon Khan. Sigui com sigui, n'hi ha molts que han d'acceptar-ho amb menys recança i menys decepció que els altres, i ho han de fer perquè, independentment de si són mesures més encertades o menys a l'hora de gestionar la crisi, és el que han escollit. És el que han votat.

Els dos grans reptes de Rajoy

Fotografia extreta de www.eldebat.cat 

El resultat electoral del 20-N no sorprèn ni permet matisos a nivell general. Victòria clara i contundent del Partit Popular que, més que guanyar una quantitat extraordinària de vots, aprofita la davallada socialista; una davallada que farà trontollar -hauria de fer-ho- l'estructura i l'estratègia del partit. Menys a Sevilla i Barcelona, on el PSOE sí que ha guanyat, el color blau del PP s'imposa sense concessions. Espanya ha escollit majoritàriament el PP i el PP se sent legitimat per començar a tallar el bacallà enmig d'una situació econòmica lamentable i amb unes perspectives immediates pèssimes. A partir d'aquí, el partit de Mariano Rajoy ha d'afrontar com a primer i gran repte la gestió de la crisi i l'ambiciós i complicat objectiu de generar llocs de treball.

Aquest ha de ser, sens dubte, el principal propòsit del nou govern. Crear feina, generar ocupació, fer que l'atur deixi de ser una de les màximes preocupacions dels espanyols (tant dels que els han votat com dels que no ho han fet). No és que hi confiï especialment, simplement penso que com a mínim ho intentaran. No sé com, i prefereixo no pensar-hi gaire. Però ho han de provar. És la seva principal obligació. Per això espero que no ens facin perdre el temps amb reformes que, més enllà d'entretenir el personal i servir d'entrecot a Intereconomia per alimentar el seu discurs, ara per ara no són prioritàries: diga-li reforma de la llei d'avortament, diga-li reforma del dret de les persones homosexuals a contraure matrimoni. Que es centrin en l'atur i en crear ocupació. És per això que la major part de la gent els ha escollit.

Més enllà d'aquest primordial repte, n'hi ha un altre que, si bé ha de ser secundari en l'agenda del nou govern, no pot quedar bandejat amb l'excusa de la crisi. I em refereixo al repte d'afrontar un fet que, a banda de ser real com una casa de pagès, ha quedat demostrat en els resultats electorals de diumenge. És el repte d'afrontar i assimilar la realitat catalana i la basca. Per bé que el PP ha obtingut una majoria absolutíssima (Rajoy ha superat fins i tot el millor resultat d'Aznar), el mapa dels resultats de diumenge també deixa una cosa ben clara: com el poblet de l'Astèrix -curiosament també situat a la perifèria-, el País Basc i Catalunya han deixat clar que la magnitud de la victòria popular no pot amagar el tret diferencial de les societats basca i catalana. Agradi més o agradi menys, tots dos han fet saber que el nacionalisme continua sent la seva opció favorita, per molta crisi que hi hagi. Aquesta realitat ha quedat palesa, en el cas basc, a través d'Amaiur i PNB, dues formacions que defensen descaradament la identitat pròpia, i a través de Convergència i Unió, la força catalanista majoritària a Catalunya que, malgrat tot, ha guanyat per primer cop unes eleccions generals. Li toca als populars gestionar simultàniament la relació d'Espanya amb bascos i catalans i afrontar la convivència amb ells tenint en compte les seves pròpies aspiracions i els seus desitjos d'una major autonomia, tant nacional com econòmica. En el cas d'Euskadi, el PP hauria de dialogar amb Amaiur i -sobretot després de la fi de la violència anunciada per ETA- cedir en la seva hermètica i utòpica voluntat de que Espanya sigui una sola veu. En el cas català, el PP hauria de començar per obrir les orelles a la proposta del concert econòmic, tot i que a hores d'ara ja és fàcil intuir quina serà la postura dels populars davant la proposta del pacte fiscal de la Generalitat d'Artur Mas. Un Artur Mas que, per cert, arran de la victòria de diumenge, s'ha vist legitimat per continuar fent retallades. Tan legitimat s'ha vist, de fet, que fa una estona acaba d'anunciar un nou paquet de mesures (és a dir, de retallades) que inclou una rebaixa del sou dels funcionaris o l'augment del preu de l'aigua, del transport públic, de la gasolina o de les matrícules universitàries.

En qualsevol cas, que res no ens distregui del que ara li toca assumir al nou govern espanyol. Primer, combatre l'atur i evitar, en definitiva, que Espanya sigui Grècia. I segon, afrontar l'encaix de dues regions que, mitjançant el vot a Amaiur, PNB i CiU, han volgut deixar clar, un cop més, que no en tenen prou. 

Empat amb regust popular

Abans de veure el debat, molts pensàvem que Rubalcaba el guanyaria. Pensàvem que, sense que això tingués cap mena d'efecte en el resultat final de les eleccions, el candidat socialista aconseguiria vèncer Rajoy en el cara a cara. Però, un cop vist el debat, em sembla que el més just és establir un empat.

Dibuix d'Arnau Casanoves

Quan dic que creia que Rubalcaba guanyaria el debat és perquè pensava -i penso- que les seves capacitats com a orador eren -i són- superiors a les de Rajoy. Rubalcaba és l'home serè, l'home que sempre té la paraula precisa en el moment adequat. El savi del posat de modèstia inalterable. L'home que, abaixant el cap i amb una mirada poc pretensiosa, aconsegueix fer-se escoltar. Per molts, el polític seriós i que, com que té una experiència important, sempre sap de què parla. Per al candidat del PSOE, el debat era l'últim intent per no fer el ridícul d'aquí a tretze dies. Era una oportunitat que calia aprofitar com fos, i això explica el que hem vist. Un Rubalcaba que, sense perdre mai la serenitat dialèctica que exhibeix permanentment, ha intentat fer entendre un missatge tan simple com que la dreta és qui retalla drets i l'esquerra qui els garanteix. La seva agressivitat ha anat minvant. Rubalcaba ha començat pressionant el líder popular amb diverses preguntes directes durant el primer bloc (el d'economia), i ha acabat oferint-se a col·laborar (sempre pel bé comú, s'entén) amb el PP tant si li toca manar com si no. Ha volgut posar Rajoy en evidència amb les nombroses referències al programa dels populars. I, en certa manera, ho ha aconseguit: el candidat del PP ha esquivat preguntes a tort i a dret, i això se li ha notat en molts moments del debat. Sigui com sigui, i tot i que ha sortit a jugar a l'atac, Rubalcaba no ha aconseguit l'objectiu. Sense perdre, sense fer-ho malament. Però no ho ha aconseguit.

Rajoy, en canvi, arribava al debat com l'home que no estava fet pels debats. L'home que, si pogués, delegaria el cara a cara a qualsevol altre líder popular. L'home que no està fet per grans discursos. Això no vol dir que arribés com a perdedor absolut; Rajoy també es presentava a la cita amb alguns punts a favor. Durant les darreres setmanes, l'han presentat com la cara més tendra del conservadorisme espanyol. La moderació, el tarannà reposat, el no voler portar res a l'extrem. I això és bàsicament el que ha fet durant les dues hores d'aquesta nit. Presentar-se com la personificació del sentit comú i de l'equilibri ideològic. Rajoy era avui el responsable de convèncer socialistes desenganyats i fer-los creure que no n'hi ha per tant, que això del PP és una cosa molt més de centre del que es pensen. Però tampoc no se'l veia gaire preocupat per aconseguir-ho. Amb debat o sense, el futur govern és seu. I ho sabien, o sigui que tampoc calia matar-s'hi. Potser per això el seu posat ha estat més tranquil que el de fa quatre anys en el debat contra Zapatero. Els ulls ja no li ballen d'un costat a l'altre: és la sort de qui sap que, complint només un paper discret en el debat, ho té tot guanyat. No calia pronunciar grans frases ni arriscar-se en cap sentit. Per això s'ha limitat a distreure el personal amb l'exposició de les alarmants dades econòmiques de l'etapa Zapatero. I amb això ha complert. Ha sabut deixar córrer el temps. Per ell es tractava d'això, no necessitava res més.


Resumint-ho, crec que una metàfora futbolística ens podria servir. Rajoy arribava al debat com l'equip que, tenint guanyada la lliga matemàticament, es limita a saltar a la gespa i a intentar fer un paper discret, a no perdre. A defensar-se. Rubalcaba, en canvi, sortia a la gespa amb la il·lusió de l'equip que, sabent-se vençut, no té res a perdre i sí molt a guanyar. I en el cas d'avui, l'estratègia defensiva popular ha aconseguit ignorar l'atac socialista, que ho ha intentat però que no ha pogut. En qualsevol, hi ha molts empats que deixen un regust de victòria a un dels dos bàndols. I, avui, qui se'n va a casa amb una sensació una mica més dolça és Rajoy, perquè ha superat el tràngol del cara a cara. No l'ha guanyat tècnicament, però se l'ha tret del davant sense sortir-ne escaldat. L'empat, doncs, és lleugerament més favorable a Mariano Rajoy. És un empat amb regust popular. Un empat que, per si no n'hi havia prou, posa les coses més fàcils al Partit Popular per guanyar les properes eleccions. Ja veurem si per majoria absoluta o no.

El tret de sortida menys emocionant

Aquesta nit s'ha iniciat oficialment la campanya electoral per a les properes eleccions del 20 de novembre. No n'he viscut gaires, tot sigui dit. Però em sembla que aquestes seran unes de les eleccions menys emocionants que podrem viure amb temps. I ho dic, evidentment, a nivell de resultats. Tothom espera una victòria aclaparadora del Partit Popular i, a hores d'ara, les possibilitats que això no sigui així semblen remotes. Però no seran avorrides només pels resultats; veient el tret de sortida de la campanya electoral d'ahir a la nit podem descobrir que hi ha més motius per pensar en una campanya i unes eleccions insípides. I és que el discurs de les diverses forces polítiques, lluny d'aportar noves idees i de proposar nous projectes, és repetitiu, previsible i francament avorrit. 

Font: www.elsingulardigital.cat

En són una prova les paraules de Duran i Lleida en l'acte d'obertura de la campanya de CiU, en què va animar els assistents a "bombardejar" les urnes amb vots convergents. Duran i Lleida va dir que aquesta era la manera d'impedir la majoria absoluta del PP i també la manera de protestar per les declaracions de Peces Barba de fa uns dies. Allò que dèiem: previsible, típic, pobre. És evident que la por a la majoria absoluta popular és un motiu de pes per a molts catalans per decantar el seu vot cap a un costat o cap a l'altre. En algunes ocasions, fins i tot, la por al monopoli popular és la raó per la qual molts catalans abandonem el sofà de casa i, malgrat la desil·lusió acumulada i la mandra del diumenge, anem a votar. Per tant no és estrany ni nou (ni tampoc del tot inútil) que Duran aprofiti aquest argument; però sí que és previsible i summament fàcil per part seva. Una estratègia pobra, vaja. Perquè no aporta res de nou. 

En la mateixa línia, l'inici de la campanya del PSC s'ha centrat (com acostuma a ser habitual des de fa uns anys) en alertar la parròquia socialista dels perills que comportaria un èxit rotund del PP. Carme Chacón ha aprofitat la presència d'un miler de fidels per equiparar populars i convergents, dels quals ha dit que són com "dues gotes d'aigua". No dic que no tingui raó, no dic que PP i CiU no comparteixin sovint el seu tarannà, si més no pel que fa a polítiques socials. Però el problema continua sent el mateix: és pobre, molt pobre, intentar seduir el vot socialista amb l'únic argument de la por que genera, entre l'electorat d'esquerres, la possibilitat que el govern central sigui àmpliament conservador. És desanimant veure com, un cop més, el principal instrument socialista per intentar recaptar vots és sembrar el terror amb l'arribada del llop, amb la victòria de l'home del sac. 

Per tot això, i no només per la fàcil previsió dels resultats, crec que aquestes eleccions seran força avorrides. Poques sorpreses a nivell de resultats, però també a nivell de propostes, d'idees, de projectes. I això és, sens dubte, el més amarg de tot plegat. 

Oportunitats històriques

La jornada de dijous passat va ser històrica per dues raons. Primer, per l'anunci d'ETA, que abandona de manera definitiva l'activitat armada. Segon, per la mort de Gaddafi, el dictador d'una Líbia que ha viscut durant més de quatre dècades sota la seva voluntat. Entenc l'eufòria -i la comparteixo- que ambdues notícies han generat. L'adéu a les armes de la banda terrorista marca un punt d'inflexió històric per Espanya i el País Basc. La mort (per ser més precsisos, potser hauríem de parlar de linxament o d'execució) de Gaddafi és una fita històrica per al poble libi, que se sent alliberat després de tants anys de misèria. Els motius per a l'algeria, doncs, són ben evidents. Ara bé, ni el cas basc ni el cas libi, si bé suposen un canvi brutal per a les societats a les quals afecten, no signifiquen un punt i final. Són, més aviat, dos punts i seguit. Perquè dijous passat van acabar algunes coses, sí, és cert. Però tan cert és que en van començar d'altres. 

A Líbia cal implantar una democràcia. Una democràcia de debò, no pas com la que Gaddafi va intentar fer creure al món (en una ocasió el dicatador, amb la poca vergonya que el carectaritzava, va dir: "Us asseguro que no hi ha cap país que sigui una democràcia en tot el planeta excepte la nostra Líbia"). El repte és immens i complicadíssim. I ho és per diverses raons. Primer perquè, entre els opositors al règim de Gaddafi, hi ha diversos sectors. Per tant, tocarà buscar la fòrmula en què puguin encabir-s'hi tots plegats, caldrà intentar estalviar-se enfrontaments entre una població que, si alguna cosa ha compartit de manera unànime, ha estat la voluntat de destronar Gaddafi. I, en segon lloc, perquè al país en qüestió no hi ha cap partit polític (amb Gaddafi només n'hi havia un: el seu). Actualment hi ha més de sis milions de libis i cal reorganitzar la societat per intentar instal·lar una democràcia. Insisteixo: no és fàcil, i menys tenint en compte l'estat d'eufòria en què es troba la població; una població la major part de la qual disposa, recordem-ho, d'armament que ha utiltizat al llarg de la lluita dels darrers mesos. La mateixa població que ha protagonitzat una revolta que Gaddafi no ha pogut ofegar ara és la responsable de deixar de banda l'armament i emprendre nous camins. Sona bonic, però és un procés enormement costós.

També serà costós el procés que s'ha d'iniciar després de l'anunci d'ETA, un procés que ha de resoldre, abans que res, tres temes cabdals. Desarmament, víctimes i presos. Això pot portar molts mesos. Anys. I el principal responsable d'intentar dur a terme amb èxit aquest procés serà el nou govern, el que neixi després de les eleccions del 20-N. Tot fa pensar (malgrat que Rubalcaba, amb això de la fi de la violència, s'apunta un punt positiu) que Mariano Rajoy serà qui haurà d'assumir la gestió d'aquest principi d'una nova etapa. Perquè l'anunci d'ETA no fa res més que això: encetar una nova etapa. La prudència ha de ser extrema i la intel·ligència summament precisa. Feia anys i panys que milions de persones esperaven la notícia i cal no desaprofitar l'oportunitat. És hora que el govern espanyol escolti i, si convé, estableixi els mecanismes democràtics que permetin al País Basc pronunciar-se sobre allò que ETA, per bé que mitjançant un mètode absolutament il·legítim i ignominiós, sempre ha reclemat. Si no s'avança en aquesta direcció, caldrà assumir el risc del ressorgiment de noves amenaçes i caldrà patir el rebrot de les pors més temudes. Tot plegat no ens ha de fer oblidar, per altra banda, que les víctimes del terrorisme mereixen rebre el corresponent reconeixement. Al capdavall, elles han estat i són qui més ha patit els desastres d'una opció de lluita política absolutament intolerable.

El dijous 20 d'octubre de 2011 és un d'aquells dies que la història ha escollit per fer-se notar. I ho ha fet tant a través d'ETA com a través de Gaddafi. Més enllà de tancar episodis dramàtics, el dijous 20 d'octubre obre una pila d'oportunitats. I amb la màxima intel·ligència i la màxima cautela possibles, cal intentar aprofitar aquestes oportunitats: són històriques.

Té pebrots

Sóc conscient que aquest és el tercer article d'aquest bloc que, d'una manera o altra, fa referència al programa "El Convidat". No voldria que aquest semblés un espai dedicat només al programa d'Albert Om. Però aquesta setmana ha succeït quelcom que m'ha cridat l'atenció i, per tant, em ve de gust parlar-ne. L'amfitrió d'aquest dilluns va ser Gerard Quintana, l'exvocalista i líder dels reapareguts Sopa de Cabra. El programa va permetre veure com els fills (un noi i una noia) d'en Quintana parlen en castellà a casa seva. 

Aquest descobriment, que no hauria de superar la categoria d'anècdota domèstica, ha remogut l'activitat de les xarxes socials. Han aparegut moltes piulades titllan el cantant gironí de mal català, d'independentista indecent. Francament, em sorprèn i em decepciona que encara avui en dia puguin passar coses així. Em sorprèn perquè no entenc la necessitat d'associar de manera inequívoca la llengua d'una persona amb la seva posició política. I em decepciona perquè tot plegat em fa pensar que en aquest país, en determinades qüestions, no s'avança. I és que, independentment de les simpaties personals que el protagonista del programa generi en cadascun dels espectadors, no sóc capaç d'entendre el motiu que ha generat tant rebuig i, en els casos més detestables, tanta ràbia. 

 

Deixant de banda la premissa universal segons la qual cadascú fa el que li dóna la gana a casa seva, em sembla lamentable que a aquestes alçades encara barregem amb tanta facilitat la llengüa i la política. Evidentment, i més a l'Estat espanyol, cada partit polític es situa al costat d'un idioma concret. Però d'aquí a col·locar o excloure una persona d'unes idees polítiques concretes hi ha un pas. I un pas ben gros. Estigmatitzar aquells que, pel motiu que sigui, xerren en castellà a casa seva és un signe clamorós que encara vivim amb el record permanent d'un passat que a alguns els cou i a altres els provoca nostàlgia. En el cas dels qui, després de l'emissió del programa, van linxar Quintana a través de les xarxes socials, és evident que s'engloben en el grup de persones que perpetuen les connotacions d'una llengua que (alguns) ens van voler imposar. I és trist. Perquè, a part de retrògrada, aquesta és una línia de pensament que no ens condueix enlloc. Una cosa és l'idioma que parlem (personalment, sempre he pensat que el millor és parlar-ne tantes com sigui possible); una altra és la posició política de cadascú. I no és just ni equilibrat atorgar a algú la categoria de mal català per tenir fills que parlin en castellà, i menys quan es fa a partir d'un programa que ens permet veure que la mare de les criatures és castellanoparlant. Després de tot, l'únic que no puc deixar de preguntar-me és què hi ha de dolent en què els fills de Gerard Quintana xerrin en dues llengues en el seu àmbit més íntim.

L'assumpte va agafar tanta volada que ahir, dimecres, el programa El món a RAC1, de Jordi Basté, va contractar amb Quintana per oferir-li l'oprtunitat de respondre a tantes crítiques i a tanta incomprensió. Em va semblar fantàstic el que va dir el cantant en la seva connexió telefònica: "Penso que no he de justificar res. Vivim en una realitat diversa i el que hem de fer és viure amb respecte perquè ens respectin. A partir d'aquí, anirem sumant i seduirem el món sencer". Però encara em sembla millor la frase amb què el periodista acomiada l'entrevista: "Que haguem de justificar això... té pebrots". Olé tu, Basté.

Si el Barça és gran, també és gràcies a ells

Fa escassos dies es va saber que el FC Barcelona ha arribat a un acord amb Mediapro per la gestió i pels drets audiovisuals de Barça TV, la televisió del club. Divendres passat, a través d'un comunicat publicat al web oficial del Barça, es van donar a conèixer les característiques del nou contracte, que inclou els partits de Copa -menys la final- i de Lliga de la temporada 2014-2015. Segons el mateix text, "el nou acord consolida la bona relació professional entre Mediapro i el FC Barcelona". El Grup Mediapro també s'ocuparà -així ho ha acordat amb el club blaugrana- de la producció, la difusió i l'explotació del canal de televisió Barça TV. I ho farà d'aquí a dues setmanes, al mes de novembre. Per bé que el club continuarà mantenint la propietat del canal i continuarà decidint quina és la línia editorial dels seus continguts, Mediapro es fa responsable de la gestió de Barça TV. És a dir, es fa responsable de la producció dels seus continguts.

Tot plegat s'emmarca -crec que no és agosarat considerar-ho així- en el desig de retallar despeses implantat per la junta del president Sandro Rosell. Aquests dies he pogut llegir en diversos llocs que al club, si no m'erro, li costa més de sis milions d'euros anuals mantenir el seu propi canal de televisió. I per això el club ha decidit que Mediapro s'ocupi de gestionar el canal, per reduir costos. Sóc conscient que, d'entrada, no hi ha res que ens hagi de preocupar. Però, després de donar-hi tombs, em sembla que cal fer una petita reivindicació a favor de Barça TV. 

Per motius que ara no vénen al cas, fa uns quants mesos vaig poder compartir unes quantes hores de treball amb alguns dels treballadors d'aquest mitjà de comunicació. És per això que, quasi inconscientment, quan vaig sentir la notícia se'm va regirar una mica l'estómac. Se'm va regirar perquè, si bé entenc la voluntat de reduir despeses per part del club, m'espanta la idea que aquesta mesura pugui fer trontollar l'estructura i la bona feina que l'equip de professionals d'aquest canal duu a terme. I és que tothom sap que el Barça és una marca mundial, especialment durant els darrers anys. I també tothom en coneix els motius: un palmarès espectacular, un joc extraordinari, uns jugadors excel·lents i un entrenador que enamora. I sí, tots aquests arguments són els que expliquen, en gran part, la bona dinàmica que el club exhibeix actualment. Però, alerta, que el Barça no s'acaba al terreny de joc. El Barça no s'atura quan l'àrbitre xiula el final del partit, ni quan els jugadors es dutxen, ni quan els aficionats desfilen cap a casa després de l'enèsima nit de glòria. Hi ha altres factors que, si més no sota el meu parer, expliquen la bona salut del club. I Barça TV és -no ho dubteu- un d'aquests elements. Al capdavall, com passa en tants altres àmbits laborals, darrera unes quantes cares públiques n'hi ha d'altres que, tot i que es fan notar menys, remen tan intensament com els primers, i sempre en la bona direcció. 

En aquest sentit -ho penso sincerament- si el Barça ha de donar gràcies per tenir a la seva plantilla un jugador pletòric i afortunadament atípic com Leo Messi, també les ha de donar per tenir un comunicador nat com Xavi Rocamora, que sap posar-se davant la càmera amb un talent francament envejable des del punt de vista de qualsevol estudiant de periodisme. Un crac, vaja. I si el Barça és un dels millors clubs del món per tenir un porter tan descomunal com Víctor Valdés, també ho és perquè gaudeix de Cristina Collado, una presentadora que, només amb els ulls, aconsegueix transmetre tot el rigor i professionalitat exigibles a un periodista. I si el Barça és meravellós per tenir cinc dels millors migcampistes del planeta com són Xavi, Iniesta, Busquets, Thiago i Cesc, també ho és per tenir la sort de comptar amb treballadors com Llorenç Tarrés, Miriam Nadal, Edgar Fornós, Núria Barnils o Sonia de Alba, cinc elements d'una qualitat professional òptima i d'una qualitat humana encara millor. I si el Barça és fantàstic perquè té davanters modestos i sacrificats com David Villa, com Alexis o com Pedro, també ho és per comptar amb veus amables com les de Laura Aparicio, la polivalència d'Aleix Santacana o la fenomenal expressivitat de Berta Brau. I si estem tan satisfes amb el Barça perquè té defenses incansables com Dani Alves o Éric Abidal, també ho hem d'estar per tenir professionals -també incansables- com Sandra Sarmiento o David Puig. I si el Barça, en definitiva, és més que un club per tenir un staff tècnic tan ben preparat i tan professional, també ho és per comptar amb pencaires com ara Jordi Valero, Jordi Calafell o Izaskun Mercadal, que, tot i que no seuen a la banqueta ni fan rodes de premsa, també són tècnics excepcionals. En fi, tot plegat pot semblar una simple ensabonada, però sempre he considerat que per opinar s'ha de conèixer allò sobre el que s'opina. I, en aquest cas, em sento legitimat per fer-ho, encara que sigui només una mica, i encara que no tingui cap altaveu millor que aquest modest racó a internet.

Per tot plegat, només espero que el nou acord entre Mediapro i el FC Barcelona no sigui el primer pas per anar reduint dràsticament els recursos destinats a Barça TV. Perquè això podria comportar l'erosió d'una feina que, més enllà de contribuir a fer gran el Barça, i segons la meva humil manera d'entendre aquesta professió, està ben parida. Molt ben parida.

La primera vegada

Fins ahir a la nit, ningú no s'ho havia imaginat. Fins fa poques hores, semblava impossible. Mai ningú -els fanàtics d'alguna televisió privada madrilenya no compten- no havia gosat fer-ho. Ningú no s'havia atrevit a pronunciar un mot que, sense deixar-lo malament, sí que mostrés la cara més fosca d'un dels personatges més aclamats i estimats dels darrers anys. Però, finalment, ha arribat la primera vegada. Finalment ha succeït: hem descobert que Pep Guardiola és un home. És humà. I hem descobert, per tant, que hi ha coses que no ha acabat de fer bé del tot. I ho hem pogut saber gràcies a la participació del Bojan al programa "El Convidat", un espai que aplaudíem en aquest mateix bloc fa unes setmanes.

Fins el dia d'avui Pep Guardiola era l'home perfecte. El marit que voldria qualsevol esposa. El fill que desitja qualsevol mare. El germà gran que serveix de model a qualsevol germà petit. El president que voldria qualsevol país. A partir d'avui, però, hi ha una petita relliscada en la quasi impecable trajectòria del de Santpedor des que va arribar a la banqueta del primer equip del Barça. Alguns van considerar que es va equivocar fent fora Samuel Eto'o després de conquerir el triplet. Però ho vam oblidar ràpid: l'etapa exitosa es va mantenir amb el Mundialet de Clubs i la segona lliga consecutiva. Altres consideren que es va equivocar amb Ibrahimovic. Però ho vam esborrar de la memòria de seguida: tercera lliga seguida i, sobretot, segona Champions en tres anys. Aquesta trajectòria és la que explica que, merescudíssimament, Pep Guardiola sigui considerat el millor entrenador de la història del club blaugrana. I legitima el desig de tots aquells que volem que renovi any rere any. Ara bé, el testimoni de Bojan Krkic ens descobreix quelcom nou, quelcom que fins ara no havíem tingut temps de conèixer ni, probablement, ganes de saber. I és que Josep Guardiola és humà, una condició que l'obliga necessàriament a tenir, com tot individu, allò que col·loquialment anomenem "les seves cosetes". 

Independentment del rendiment, les característiques i les habilitat del noi de Linyola, sembla bastant just afirmar que Guardiola mai no va acabar de tractar de la millor manera possible el davanter català. Pel que Krkic explica a Albert Om en el capítol d'ahir a la nit, l'entrenador més estimat de la història del Barça no va incloure mai del tot Bojan Krkic en els seus plans. Pels motius que siguin (extraesportius o no), Bojan Krkic ha estat, amb tota seguretat, un dels jugadors menys ben tractats (dir que ha estat un jugador maltractat em semblaria excessiu) pel tècnic blaugrana. Potser tot plegat és més senzill del que pot semblar: l'entrenador mai no va voler donar falses esperances a un noi a qui no veia prou preparat per ser titular indiscutible del seu onze, mentre que el noi, que és sensible de mena (amb el programa d'ahir queda claríssim, penso), es va sentir massa menystingut com per continuar lluitant a can Barça i intentar fer-se un lloc entre tanta estrella, tant rècord i tant campió del món.

Les males llengües asseguren que Guardiola va sentir-se ofès quan Bojan, mentre el de Santpedor entrenava el filial del Barça, va optar per prioritzar la seva presència al primer equip (quan Rijkaard el cridava) abans que donar un cop de mà a l'equip de Guardiola. Diuen, també, que Bojan es va emprenyar quan no va tenir cap minut a la final de Wembley d'aquest any, ja que el seu tècnic li havia assegurat, dos anys abans (després de la final de Roma), que la propera final de Champions la podria jugar.

Diguin el que diguin, ara no perdem els papers. La confessió de Bojan a "El Convidat" només serveix per conèixer de més a prop el seu cas i per obrir-nos els ulls davant una obvietat com una casa de pagès: Guardiola també fa algunes coses malament. I ha de ser així. També ha de poder equivocar-se. És només una taca en la trajectòria impol·luta del tècnic culer. De fet, al costat de tot el que ha aconseguit, segurament és només una taqueta. Guardiola ja no és Déu, i ja va bé. Que no és bo acostumar-se a la perfecció permanent. A partir d'ara, tot el que sigui parlar de possibles retorns i/o retrobaments, no toca. Que Guardiola continuï fent la seva feina tan ben feta com fins ara. I que Bojan tingui tota la sort possible, que se la mereix.

Deu fuetades per conduir

Dimarts vaig llegir una notícia que em va deixar parat. La veritat és que, informativament, no hi ha gaire cosa a dir. El què és prou senzill (i immensament espantós): una dona de l’Aràbia Saudita va ser condemnada a rebre deu fuetades. El perquè és prou simple (i enormement dramàtic): la van enxampar conduint un cotxe.

Es veu que, en el país en qüestió, hi ha una normativa que prohibeix a les dones posar-se davant del volant. L’afectada es diu Shema, i ha estat assenyalada com a infractora de la llei perquè se la va veure conduint el passat mes de juliol. Ara, dos mesos més tard, un tribunal de l’Aràbia Saudita ha decidit quin és el preu que ha de pagar. Deu fuetades. Deu fuetades per conduir. Segons l’associació Women2drive (que lluita perquè les dones puguin conduir en aquell país), l’acusada ha presentat un recurs en contra de la sentència.

Em sembla que aquest és un d’aquells casos que no necessita gaires reflexions explícites. Només cal exposar tres o quatre dades, i llestos. Tot i això, hi ha quelcom que val la pena recordar, i que fa que el cas, segons el meu parer, encara sigui més lamentable. I és que el rei de l’Aràbia Saudita, Abdul Aziz, fa escassos dies va fer saber que les dones podran (per fi!) votar en les properes eleccions municipals, que es celebraran al país. l'any 2012. Tot plegat em sembla una operació lamentable de maquillatge, un intent de fer veure que el país es modernitza democràticament mentre, alhora, es continuen mantenint lleis tan tristes i inacceptables com la que condemna Shema a aguantar una desena de fuetades.

És clar que, ben mirat, no sé què coi podíem esperar d’un règim que, encara ara, prohibeix a les dones del país escollir la roba que es posen cada dia. És més: les dones, en espais públics a l'Aràbia Saudita, només poden mostrar les mans i els ulls. Per tot això, i sent conscient que em deixo endur per la ràbia idel moment  i que barrejo una mica massa una cosa amb l’altra, avui no puc evitar anunciar que no em sembla malament prohibir tot tipus de burca, ara que el debat està tant de moda a Catalunya. I no ho dic per la seva dimensió com a element cultural d’una religió determinada, sinó en la mesura que representa un símbol inequívoc de repressió i de manca de llibertats per al gènere femení. Potser d’aquí a un estona estic més tranquil, i tornaré a entendre que algunes dones porten el burca perquè realment volen, i que això no fa que se sentin inferiors a res ni a ningú. Potser d'aquí a una estona  entendré que l'han de continuar portant fins que elles ho vulguin. O potser no.

Un debat identitari, diguin el que diguin

Ahir es va celebrar la que, en principi, ha de ser l'última tarda de toros a Catalunya. Va ser a la Monumental, que pel que he pogut sentir i llegir es va omplir més que en cap altra ocasió. No sorprèn. D'entrada perquè això és una mica com allò que passa amb els escriptors, que quan es foten malalts o es moren tothom s'afanya a llegir-los. I en segon lloc perquè, a part de ser l'última oportunitat de veure toros a Barcelona, el responsable d'arrencar els olés de la Monumental per darrera vegada era, juntament amb Juan Mora i Serafín Marín, el torero madrileny José Tomás. No hi entenc, però es veu que el tal Tomás és dels bons, dins el món de la tauromàquia. 

Amb motiu d'aquest acte, als voltants de la Monumental s'hi va poder veure el típic enfrontament entre una banda i l'altra. La primera defensada per aquells que diuen que el toreig és, abans que res, un art, una forma d'expressió artística, una qüestió cultural. La segona, per aquells que acusen els toreros de maltractadors i que aproven la prohibició d'aquesta pràctica argumentant que atempta contra els drets dels animals. Uns diuen que és bellesa artística; els altres pensen que és un atemptat contra l'espècie animal. Fins aquí, res que no s'hagi dit. Res que no sabem. Però, aprofitant l'avinentesa, no puc estar-me de qüestionar els arguments de tots plegats: em costa d'entendre com encara avui dia es parla d'aquesta qüestió des d'una perspectiva social abans que des d'una perspectiva política. Sense menystenir les raons que exposa cada bàndol, que són del tot legítimes, tot aquest debat s'ha mogut, des de l'inici, amb un rerefons polític. I és que, al capdavall, això dels toros és pura política. I en aquest país, malauradament, la política quasi sempre acaba tocant, d'una o altra manera, la qüestió identitària. Per tant, diem-ho clar i sense embuts: el debat entre el sí o el no a la prohibició dels toros a Catalunya és, un cop més, una picabaralla entre catalans i espanyols. L'enèsima picabaralla.

En algunes ocasions, la manera més pràctica de corroborar una teoria (en aquest cas, la que afrima que el debat es basa més aviat en qüestions identitàries que no pas socials) és simplement aturar-nos a observar la realitat. La d'avui és una d'aquestes ocasions. Per això, podem preguntar-nos què hi feien, ahir a la Monumental, les cares més importants del Partit Popular de Catalunya, com ara la de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, o la del tantes vegades aplaudit i tantes vegades odiat Xavier García Albiol, o la del senyor Alberto Fernández Díaz. Per cert, també hi era Albert Rivera, que s'apunta a qualsevol enrenou en el qual pugui escarbar motius per vendre una falta de llibertats evident a Catalunya (com va passar amb la immersió lingüística, i com torna a passar amb la prohibició dels toros). O podem preguntar-nos, si anem més enrere en el temps, per què no es van prohibir també els correbous que es celebren al sud del Principat, si tot plegat només es tractava d'estalviar patiment als animals. D'acord que, en aquests últim cas, l'animal no acaba morint i probablement no pateix tant com en el cas de les plaçes de toros. Però, sense tenir-ne ni idea, no em sembla agoserat intuir que en les corregudes de bous que es fan per pobles i viles l'animal tampoc es diverteix gaire.

Ben mirat, potser el millor exercici que podem fer per convèncer-nos que aquesta és una disputa política i identitària, és adonrar-nos que, des dels partits polítics, s'ha intentat tractar-la precisament com una altra cosa, com una disputa social. En el fons, la política sovint va d'això, d'intentar vendre gat per llebre. Garsa per perdiu. De no ser així, què hi faria Esquerra preocupant-se pels animals abans que per combatre formes representatives de la cultura espanyola instal·lades a Catalunya? De no ser així, què carai faria el PP apoderant-se de la bandera de les màximes llibertats per al poble per tal de protegir la tauromàquia a Catalunya? 

El que costa d'entendre, a aquestes alçades, és el perquè. El perquè no es pot dir ben fort i ben alt. La majoria dels parlamentaris que van votar a favor de la prohibició el 28 de juliol del 2010 ho van fer per allunyar de Catalunya una expressió (diga-li cultural, diga-li artística, diga-li criminal) amb clares reminiscències de l'orgull espanyol, amb connotacions ben contundents d'una actitud política molt concreta i que no ha deixat d'existir malgrat la famosíssima i mal anomenada transició.

 

Sigui com sigui, i per a properes ocasions, reclamo una mica menys de teatre, una mica menys d'hipocresia. Que aquí, qui més qui menys, ja sap de què va la cosa. I, encara que sigui una mala notícia, tothom sap que la major part de debats que es van produint en l'activitat política catalana es centren més en raons identitàries que no pas en raons d'art, de cultura, de drets animals i, per tant, de progrés.

El més curiós del cas és que, malgrat tot, aquest episodi pot tornar a agafar volada. Perquè, si bé és cert que l'1 de gener del 2012 entrerà en vigor la prohibició dels toros a Catalunya, també ho és que els partidaris d'aquesta pràctica confien en dues possibles vies per restabir la seva principal forma d'oci. Una és confiar en Rajoy, que, en funció dels resultats del 20-N, podria declarar la tauromàquia un bé d'interès nacional i combatre la prohibició del Parlament. L'altre és confiar en el Tribunal Constitucional, al qual el PP va fer cap, i que podria tombar una mesura aprovada democràticament al Parlament de Catalunya. I alerta, que no seria la primera vegada.

Enhorabona a l'Om i companyia

Aquest dilluns TV3 va oferir el primer capítol de la segona temporada d' "El Convidat". L'aposta és segura: després de l'exitosa primera temporada, el programa dirigit i presentat per Albert Om serà un èxit a nivell d'audiència. Si més no, sorprendia que no fos així. I el cas és que el programa s'ho ben mereix. Si aquest bloc -que avui s'inaugura- és només un nuvolet enmig de l'univers d'internet, "El Convidat" és un oasi enmig del desert que formen els programes d'entreteniment que avui ofereix la televisió a casa nostra. 

La veritat és que, quan van arribar els primers anuncis del programa (ara fa un any, el setembre de 2010), no sabíem ben bé de què aniria la cosa. Molts dels espectadors, fins i tot, coneixent la tendència actual del panorama televisiu espanyol, vam témer el pitjor: semblava que TV3 optava per fer un programa de xafardeig, entrant a les cases dels famosos i fotent el nas en l'àmbit més íntim de les seves vides. Però, un cop vist el primer programa, vam poder constatar que les nostres pors estaven molt lluny de la realitat. "El Convidat" no era -ni és- un cau de mal periodisme on es remenen i s'exploten les desgràcies i els afers privats dels famosos; "El Convidat" és, simplement, un reportatge sobre com viuen algunes de les personalitats més representatives de la nostra societat. És només una entrevista que dura tot un cap de setmana, i que permet a l'espectador conèixer la cara més quotidiana dels amfitrions que acullen l'Albert Om, la seva cara més humana, la més d'estar per casa.

És per això que "El Convidat" esdevé una joia en el marc de la programació televisiva que ens ofereixen actualment les cadenes tradicionals. Incloent-se en això que de vegades anomenen 'nous formats', (i on també s'hi poden trobar altres productes fantàstics, com el "Salvados" de Jordi Évole), "El Convidat" constitueix una autènctica lliçó sobre com conèixer personatges amb notorietat pública sense caure en el tarannà irrespectuós, morbós, tafaner i ridícul d'altres espais televisius que també es concentren en la vida dels famosos. "El Convidat" demostra que es pot parlar de persones amb reconeixement públic sense ofendre i sense oblidar que el respecte a la intimitat és un dret del qual tothom -famosos i ànonims- ha de gaudir. La diferència, al capdavall, es basa en què "El Convidat" entra fins on l'amfitrió ho desitja; en altres casos, els periodistes (deixem per un altre dia el debat de si ho són o no, de periodistes) penetren fins als racons més personals dels individus estudiats sense cap mena de pudor. I aquesta és la gràcia d' "El Convidat", aquesta és la victòria, aquest és el mèrit: el famós s'hi sent a gust, perquè és ell qui decideix què ensenya i què no. 

A tot això, cal agrair-hi el talent amb què treballa el convidat. L'Albert ja va demostrar, en les seves temporades al capdavant d' "El Club" (també a TV3), que sap estar davant la càmera i, el més important, que sap com fer-s'ho per tal que l'espectador se senti com a casa. I en aquest cas, amb "El Convidat", el de  Taradell aconsegueix que la seva presència no alteri excessivament el tarannà i el caràcter estàndard del seu amfirtrió. I això no és poca cosa. En aquest sentit, no hi ha dubtes: el mateix format, sense un presentador com l'amic Om, segurament no hauria funcionat tan bé.

Per tot plegat, només podem esperar el proper dilluns per veure'n un nou capítol. Bé, també podríem aturar-nos un moment, valorar bé el producte que se'ns ofereix i, què carai, donar l'enhorabona a l'amic Om i companyia per la feina que fan. Que la fan molt ben feta.