dimecres, 2 de maig de 2012

La generació dels eterns becaris

Amb tot això de la crisi hi ha una cosa ben clara: el món està canviant. Diuen els qui hi entenen que mai més viurem tan còmodament com ho havíem fet fins ara, i que l'estat del benestar, a diferència del que ens havíem cregut, no està assegurat eternament. Enmig de tot plegat, hi ha un segment de la població que no sap ben bé què fer amb el seu futur laboral. No és que ho passi pitjor que la resta: les desgràcies i problemes d'uns mai no són ni més ni menys importants que els d'altres. Però aquesta porció de població sí que es caracteritza per una situació molt determinada. Per posar-los un denominador comú, i que ningú se m'ofengui, els podríem anomenar la generació dels eterns becaris.

Un etern becari ha de complir una primera condició: haver nascut més o menys durant el final de la dècada dels 80 o a inicis dels 90. I des de ben petit, ha sentit a dir que si vol ser algú a la vida, ha d'estudiar. Si estudies, arribes lluny. Així de simple. Actualment, però, i amb una carrera universitària, un bon nivell d'anglès i un màster com a principals mèrits del seu historial acadèmic, l'etern becari comprova dia rere dia que el món no té ganes de posar-li les coses tan fàcils. Haver estudiat no és garantia de res. El contrast és important: havien de ser el futur engranatge econòmic d'una societat que a hores d'ara -qui ho havia de dir!- ja no sap cap a on ha de caminar.

Dibuix d'Arnau Casanoves

Per tot això, l'etern becari, cansat de buscar una feina que més o menys s'adeqüi a la seva formació, prova de picar a la porta de nombroses empreses per tal d'oferir-se a col·laborar-hi desinteressadament. Com a mínim, pensen molts dels eterns becaris, això els servirà per agafar experiència, per inflar el currículum i per fer contactes, que sempre va bé. Alguns, si convé, estan disposats no només a no rebre un sou a canvi de les seves hores, sinó que també accepten perdre calés. L'important és no estar tancat a casa. Però el becari perpetu, cansat d'enllaçar i acumular un contracte de quatre mesos rere l'altre, i avorrit de veure que les oportunitats de fer-se un lloc són pràcticament nul·les, acaba acceptant que la pela sempre serà la pela i, resignat i capcot, comença a buscar feina de debò. Feina del que sigui, però remunerada.

Arribats a aquest punt, els becaris atemporals viuen l'amargura de les circumstàncies actuals en la seva màxima expressió. La realitat els desborda quan descobreixen que haver estudiat qualsevol cosa més enllà de l'ensenyament obligatori es converteix en un handicap perquè els agafin en un supermercat, per exemple. Tenir una carrera no et serveix ni per servir hamburgueses. Ser universitari t'impedeix repartir pizzes.

Com a via d'escapament, l'etern becari contempla l'opció de traspassar fronteres. I és així com molts d'ells, avorrits de donar sempre i no rebre mai, trenquen la guardiola (els qui la tenen), s'embutxaquen quatre duros i escullen una destinació. Amb sort i paciència, l'etern becari podrà mantenir-se en un país que no és el seu servint cafès, rentant plats, escombrant en un parc d'atraccions o fent llits en un hotel.

Mentre sigui a l'estranger, i més enllà d'aprofitar l'ocasió per posar a prova i millorar el seu anglès, el becari infinit es preguntarà de tant en tant si algun dia podrà treballar d'allò que li agradaria i, sobretot, si realment valdrà la pena tornar a casa. 

3 comentaris:

  1. Et veig optimista... hi ha gent d'aquesta generació que aprofita per a fer meravelles com el teu post auto-biogràfic o aquest treball audio-visual:

    http://www.youtube.com/watch?v=9SKDxPV4EH4

    Salut amic, i si cal fotre el camp, doncs ja ho saps...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Boníssim, el vídeo.
      Ja saps que sóc optimista de mena :)
      Moltes gràcies Miquel.

      Suprimeix
  2. i tornemi, tornemi i tornemi......aixo no o para ningu, morirem sent becaris....o farem el que podrem.....

    ResponSuprimeix