Allò que té en Jordi Pujol

En Jordi Pujol té alguna cosa. Alguna cosa que molt pocs tenen. No sabria definir-la, però té a veure amb el seu tarannà. Amb els seus gestos, amb la seva manera de parlar. Té a veure amb l'habilitat que exhibeix a l'hora de fer-se escoltar.

No sé si és aquesta manera tan peculiar que té d'enraonar, i que s'accentua a mesura que passen els anys. Aquest discurs en què combina frases llarguíssimes, que pronuncia atropelladament, amb breus sentències que sempre repeteix un parell de vegades per deixar clar què és el que vol dir, on vol anar a parar.

Ben mirat, potser no té tant veure amb el seu discurs oral sinó amb la seva gesticulació. Aquest posat sempre una mica aixafadot, amb el nas més aviat apuntant al terra i evitant qualsevol postura excessivament prepotent, però que, a la vegada, no deixa de ser un posat ferm, inamovible. Decidit i contundent. Aquests ulls que resten tancats durant tanta estona com duri la part prescindible del seu discurs, les patates fregides, però que s'obren de bat a bat i miren directament els ulls del seu interlocutor quan arribar la part fonamental del que està dient, la idea clau, l'entrecot.

Potser la culpa de tot plegat la tenen aquestes mans que no paren de bellugar-se insistentment quan convé avançar en el parlament, i que saben aturar-se -ben obertes- quan, després d'arguments indispensables i giragonses inevitables, marquen la pausa que precedeix el gran anunciat, el silenci que ens avisa de la sentència imminent. 

És probable que aquest quelcom especial sigui producte, en part, de l'èxit d'algunes de les seves expressions més cèlebres. El seu ara no toca s'ha convertit pràcticament en una frase feta. El seu voleu fer el favor de callar o el qui s'han pensat que som són expressions que li pertanyen exclusivament a ell. Se les ha fet seves i la gent li'n atorga l'autoria. 

Dibuix d'Arnau Casanoves

Probablement tot sigui més senzill, i simplement sigui una qüestió de simbologia. Al capdavall, Jordi Pujol és el màxim representant d'una postura política predominant en la geografia del Principat. La del catalanisme ben entès, en diuen. La postura propera a un patriotisme desbocat que sempre es tranquil·litza quan arriben eleccions. La del catalanisme empresarial que entre setmana xerra en castellà als despatxos de la Diagonal -la pela sempre serà la pela- i que, quan arriba el cap de setmana, es fa una fotografia brandant una estelada al capdamunt del Turó de l'Home (per exemple) per penjar-la al Facebook. I ei, que no és cap retret a ningú: és bàsicament el que hi ha. 

Potser aquesta cosa especial que té en Pujol no és res d'això i ho és tot a la vegada. Una barreja de la contundència del seu discurs, de la particularitat dels seus gestos, de l'originalitat de les seves expressions i de la immensa acollida social del perfil social i polític que representa. Sigui com sigui, una cosa és clara: opinions polítiques al marge, en Jordi Pujol aconsegueix que se l'escolti. Que se'l prenguin seriosament. Ho fan tant els que el voten com els que no ho han fet mai. Si no fos així, segurament ningú el trucaria per poder fer-li una entrevista cada dos per tres. Ni ningú s'hi dirigiria, encara avui, tractant-lo del President que  oficialment ja no és però que, per molts i moltes, continuarà sent durant tant de temps com a ell li vingui de gust. Em sembla que tot plegat es pot resumir en una paraula. Una paraula que representa un do i de la qual, actualment, molt pocs polítics d'aquest país en poden presumir. Carisma. Se'n diu carisma.