Els dos grans reptes de Rajoy

Fotografia extreta de www.eldebat.cat 

El resultat electoral del 20-N no sorprèn ni permet matisos a nivell general. Victòria clara i contundent del Partit Popular que, més que guanyar una quantitat extraordinària de vots, aprofita la davallada socialista; una davallada que farà trontollar -hauria de fer-ho- l'estructura i l'estratègia del partit. Menys a Sevilla i Barcelona, on el PSOE sí que ha guanyat, el color blau del PP s'imposa sense concessions. Espanya ha escollit majoritàriament el PP i el PP se sent legitimat per començar a tallar el bacallà enmig d'una situació econòmica lamentable i amb unes perspectives immediates pèssimes. A partir d'aquí, el partit de Mariano Rajoy ha d'afrontar com a primer i gran repte la gestió de la crisi i l'ambiciós i complicat objectiu de generar llocs de treball.

Aquest ha de ser, sens dubte, el principal propòsit del nou govern. Crear feina, generar ocupació, fer que l'atur deixi de ser una de les màximes preocupacions dels espanyols (tant dels que els han votat com dels que no ho han fet). No és que hi confiï especialment, simplement penso que com a mínim ho intentaran. No sé com, i prefereixo no pensar-hi gaire. Però ho han de provar. És la seva principal obligació. Per això espero que no ens facin perdre el temps amb reformes que, més enllà d'entretenir el personal i servir d'entrecot a Intereconomia per alimentar el seu discurs, ara per ara no són prioritàries: diga-li reforma de la llei d'avortament, diga-li reforma del dret de les persones homosexuals a contraure matrimoni. Que es centrin en l'atur i en crear ocupació. És per això que la major part de la gent els ha escollit.

Més enllà d'aquest primordial repte, n'hi ha un altre que, si bé ha de ser secundari en l'agenda del nou govern, no pot quedar bandejat amb l'excusa de la crisi. I em refereixo al repte d'afrontar un fet que, a banda de ser real com una casa de pagès, ha quedat demostrat en els resultats electorals de diumenge. És el repte d'afrontar i assimilar la realitat catalana i la basca. Per bé que el PP ha obtingut una majoria absolutíssima (Rajoy ha superat fins i tot el millor resultat d'Aznar), el mapa dels resultats de diumenge també deixa una cosa ben clara: com el poblet de l'Astèrix -curiosament també situat a la perifèria-, el País Basc i Catalunya han deixat clar que la magnitud de la victòria popular no pot amagar el tret diferencial de les societats basca i catalana. Agradi més o agradi menys, tots dos han fet saber que el nacionalisme continua sent la seva opció favorita, per molta crisi que hi hagi. Aquesta realitat ha quedat palesa, en el cas basc, a través d'Amaiur i PNB, dues formacions que defensen descaradament la identitat pròpia, i a través de Convergència i Unió, la força catalanista majoritària a Catalunya que, malgrat tot, ha guanyat per primer cop unes eleccions generals. Li toca als populars gestionar simultàniament la relació d'Espanya amb bascos i catalans i afrontar la convivència amb ells tenint en compte les seves pròpies aspiracions i els seus desitjos d'una major autonomia, tant nacional com econòmica. En el cas d'Euskadi, el PP hauria de dialogar amb Amaiur i -sobretot després de la fi de la violència anunciada per ETA- cedir en la seva hermètica i utòpica voluntat de que Espanya sigui una sola veu. En el cas català, el PP hauria de començar per obrir les orelles a la proposta del concert econòmic, tot i que a hores d'ara ja és fàcil intuir quina serà la postura dels populars davant la proposta del pacte fiscal de la Generalitat d'Artur Mas. Un Artur Mas que, per cert, arran de la victòria de diumenge, s'ha vist legitimat per continuar fent retallades. Tan legitimat s'ha vist, de fet, que fa una estona acaba d'anunciar un nou paquet de mesures (és a dir, de retallades) que inclou una rebaixa del sou dels funcionaris o l'augment del preu de l'aigua, del transport públic, de la gasolina o de les matrícules universitàries.

En qualsevol cas, que res no ens distregui del que ara li toca assumir al nou govern espanyol. Primer, combatre l'atur i evitar, en definitiva, que Espanya sigui Grècia. I segon, afrontar l'encaix de dues regions que, mitjançant el vot a Amaiur, PNB i CiU, han volgut deixar clar, un cop més, que no en tenen prou.