Que ningú s'estranyi: és el que hem escollit

Fa uns minuts el Secretari del Govern, Francesc Homs, ha anunciat que l'any 2012 es destinaran a TV3 un total de 260 milions, 40 menys dels quals ha disposat la televisió pública aquest any. L'anunci arriba en una setmana en què el govern d'Artur Mas va anunciar un segon paquet de mesures per intentar allunyar la crisi.

Després de les retallades sanitàries, les retallades en educació, l'anunci de la pujada del preu de l'aigua i del transport públic (entre altres) i, finalment, la notícia referent a TV3, és del tot comprensible que es multipliquin les crítiques al govern de CiU. I sobretot ho és tenint en compte que ambdós anuncis (pujada del preu de diversos serveis i productes, d'una banda, i retallada dels pressupostos de la televisió catalana, de l'altra) arriben -de forma programada i estratègica, evidentment- just després de les eleccions: per qualsevol partit, no només per Convergència, hauria estat un acte excessivament honest anunciar-ho abans de diumenge passat.

Fotografia extreta del web del diari Ara 

Entenc, doncs, la decepció i les crítiques que tot plegat genera en l'opinió pública catalana. Ara bé, em costa d'entendre una mica la sorpresa que alguns semblen endur-se. Sobretot tenint en compte que Convergència i Unió va ser, agradi més o agradi menys, la força més votada a Catalunya el passat 20 de novembre. Amb això no pretenc justificar ni molt menys defensar les accions (les retallades, vaja) del govern d'Artur Mas. Ni vull fer-ho ni puc fer-ho, perquè tot plegat se m'escapa: no sé si aquestes mesures serviran de res, no sóc capaç d'intuir si només serviran per viure cada vegada pitjor o si, contràriament, tindran alguna utilitat a llarg termini. En qualsevol cas, no voldria centrar-me en l'anàlisi dels resultats que tindran aquestes mesures. Voldria centrar-me, més aviat, en la indignació que aquestes mateixes mesures desperten en algunes persones, perquè, francament, no entenc la incredulitat que alguns manifesten respecte a aquestes noves mesures. Convergència és el que és, i la pela és la pela.

Al capdavall, CiU va veure en el resultat electoral de diumenge passat la legitimació de la seva política econòmica. Malgrat les retallades en sanitat i educació, van ser la força més votada un altre cop. No ho celebro pas ni tampoc ho critico; simplement és el que diuen les urnes. És un apunt. El cas és que, si tot i haver retallat en dues matèries tan sensibles com l'educació i la sanitat, CiU torna a vèncer en unes eleccions (aquest cop, les generals), deu ser per alguna cosa. Perquè la gent, de forma general, ha aprovat aquestes retallades i ha optat per Convergència a l'hora de votar. Un cop han vençut, no entenc tanta sorpresa arran de l'anunci de més retallades i més pujades de preus. En el fons, i encara que a vegades ens n'oblidem, Convergència i Unió i Partit Popular només es diferencien en una cosa o dues: en l'àmbit territorial en què actuen, en la llengua, en la bandera. Les polítiques econòmiques i les idees socials de populars i convergents són prou similars. I, de fet, no seria estrany -gens ni mica- que el PP, un cop Rajoy s'hi posi, comenci a reproduir a nivell estatal el que Artur Mas va començar a fer a nivell autonòmic a partir de les eleccions de la tardor de l'any passat.

No pretenc justificar l'activitat política de CiU ni carregar-me-la; si més no, no vull fer-ho en aquest article.

Però em sembla que més val que ens agafem fort. Si ens trobéssim al Port Aventura, el que CiU ha començat a fer potser només equivaldrà -ho veurem amb el temps- a pujar als autos de xoc. I em sembla que el Partit Popular el que farà és que tots plegats pugem al Dragon Khan. Sigui com sigui, n'hi ha molts que han d'acceptar-ho amb menys recança i menys decepció que els altres, i ho han de fer perquè, independentment de si són mesures més encertades o menys a l'hora de gestionar la crisi, és el que han escollit. És el que han votat.