Oportunitats històriques

La jornada de dijous passat va ser històrica per dues raons. Primer, per l'anunci d'ETA, que abandona de manera definitiva l'activitat armada. Segon, per la mort de Gaddafi, el dictador d'una Líbia que ha viscut durant més de quatre dècades sota la seva voluntat. Entenc l'eufòria -i la comparteixo- que ambdues notícies han generat. L'adéu a les armes de la banda terrorista marca un punt d'inflexió històric per Espanya i el País Basc. La mort (per ser més precsisos, potser hauríem de parlar de linxament o d'execució) de Gaddafi és una fita històrica per al poble libi, que se sent alliberat després de tants anys de misèria. Els motius per a l'algeria, doncs, són ben evidents. Ara bé, ni el cas basc ni el cas libi, si bé suposen un canvi brutal per a les societats a les quals afecten, no signifiquen un punt i final. Són, més aviat, dos punts i seguit. Perquè dijous passat van acabar algunes coses, sí, és cert. Però tan cert és que en van començar d'altres. 

A Líbia cal implantar una democràcia. Una democràcia de debò, no pas com la que Gaddafi va intentar fer creure al món (en una ocasió el dicatador, amb la poca vergonya que el carectaritzava, va dir: "Us asseguro que no hi ha cap país que sigui una democràcia en tot el planeta excepte la nostra Líbia"). El repte és immens i complicadíssim. I ho és per diverses raons. Primer perquè, entre els opositors al règim de Gaddafi, hi ha diversos sectors. Per tant, tocarà buscar la fòrmula en què puguin encabir-s'hi tots plegats, caldrà intentar estalviar-se enfrontaments entre una població que, si alguna cosa ha compartit de manera unànime, ha estat la voluntat de destronar Gaddafi. I, en segon lloc, perquè al país en qüestió no hi ha cap partit polític (amb Gaddafi només n'hi havia un: el seu). Actualment hi ha més de sis milions de libis i cal reorganitzar la societat per intentar instal·lar una democràcia. Insisteixo: no és fàcil, i menys tenint en compte l'estat d'eufòria en què es troba la població; una població la major part de la qual disposa, recordem-ho, d'armament que ha utiltizat al llarg de la lluita dels darrers mesos. La mateixa població que ha protagonitzat una revolta que Gaddafi no ha pogut ofegar ara és la responsable de deixar de banda l'armament i emprendre nous camins. Sona bonic, però és un procés enormement costós.

També serà costós el procés que s'ha d'iniciar després de l'anunci d'ETA, un procés que ha de resoldre, abans que res, tres temes cabdals. Desarmament, víctimes i presos. Això pot portar molts mesos. Anys. I el principal responsable d'intentar dur a terme amb èxit aquest procés serà el nou govern, el que neixi després de les eleccions del 20-N. Tot fa pensar (malgrat que Rubalcaba, amb això de la fi de la violència, s'apunta un punt positiu) que Mariano Rajoy serà qui haurà d'assumir la gestió d'aquest principi d'una nova etapa. Perquè l'anunci d'ETA no fa res més que això: encetar una nova etapa. La prudència ha de ser extrema i la intel·ligència summament precisa. Feia anys i panys que milions de persones esperaven la notícia i cal no desaprofitar l'oportunitat. És hora que el govern espanyol escolti i, si convé, estableixi els mecanismes democràtics que permetin al País Basc pronunciar-se sobre allò que ETA, per bé que mitjançant un mètode absolutament il·legítim i ignominiós, sempre ha reclemat. Si no s'avança en aquesta direcció, caldrà assumir el risc del ressorgiment de noves amenaçes i caldrà patir el rebrot de les pors més temudes. Tot plegat no ens ha de fer oblidar, per altra banda, que les víctimes del terrorisme mereixen rebre el corresponent reconeixement. Al capdavall, elles han estat i són qui més ha patit els desastres d'una opció de lluita política absolutament intolerable.

El dijous 20 d'octubre de 2011 és un d'aquells dies que la història ha escollit per fer-se notar. I ho ha fet tant a través d'ETA com a través de Gaddafi. Més enllà de tancar episodis dramàtics, el dijous 20 d'octubre obre una pila d'oportunitats. I amb la màxima intel·ligència i la màxima cautela possibles, cal intentar aprofitar aquestes oportunitats: són històriques.