Un debat identitari, diguin el que diguin

Ahir es va celebrar la que, en principi, ha de ser l'última tarda de toros a Catalunya. Va ser a la Monumental, que pel que he pogut sentir i llegir es va omplir més que en cap altra ocasió. No sorprèn. D'entrada perquè això és una mica com allò que passa amb els escriptors, que quan es foten malalts o es moren tothom s'afanya a llegir-los. I en segon lloc perquè, a part de ser l'última oportunitat de veure toros a Barcelona, el responsable d'arrencar els olés de la Monumental per darrera vegada era, juntament amb Juan Mora i Serafín Marín, el torero madrileny José Tomás. No hi entenc, però es veu que el tal Tomás és dels bons, dins el món de la tauromàquia. 

Amb motiu d'aquest acte, als voltants de la Monumental s'hi va poder veure el típic enfrontament entre una banda i l'altra. La primera defensada per aquells que diuen que el toreig és, abans que res, un art, una forma d'expressió artística, una qüestió cultural. La segona, per aquells que acusen els toreros de maltractadors i que aproven la prohibició d'aquesta pràctica argumentant que atempta contra els drets dels animals. Uns diuen que és bellesa artística; els altres pensen que és un atemptat contra l'espècie animal. Fins aquí, res que no s'hagi dit. Res que no sabem. Però, aprofitant l'avinentesa, no puc estar-me de qüestionar els arguments de tots plegats: em costa d'entendre com encara avui dia es parla d'aquesta qüestió des d'una perspectiva social abans que des d'una perspectiva política. Sense menystenir les raons que exposa cada bàndol, que són del tot legítimes, tot aquest debat s'ha mogut, des de l'inici, amb un rerefons polític. I és que, al capdavall, això dels toros és pura política. I en aquest país, malauradament, la política quasi sempre acaba tocant, d'una o altra manera, la qüestió identitària. Per tant, diem-ho clar i sense embuts: el debat entre el sí o el no a la prohibició dels toros a Catalunya és, un cop més, una picabaralla entre catalans i espanyols. L'enèsima picabaralla.

En algunes ocasions, la manera més pràctica de corroborar una teoria (en aquest cas, la que afrima que el debat es basa més aviat en qüestions identitàries que no pas socials) és simplement aturar-nos a observar la realitat. La d'avui és una d'aquestes ocasions. Per això, podem preguntar-nos què hi feien, ahir a la Monumental, les cares més importants del Partit Popular de Catalunya, com ara la de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, o la del tantes vegades aplaudit i tantes vegades odiat Xavier García Albiol, o la del senyor Alberto Fernández Díaz. Per cert, també hi era Albert Rivera, que s'apunta a qualsevol enrenou en el qual pugui escarbar motius per vendre una falta de llibertats evident a Catalunya (com va passar amb la immersió lingüística, i com torna a passar amb la prohibició dels toros). O podem preguntar-nos, si anem més enrere en el temps, per què no es van prohibir també els correbous que es celebren al sud del Principat, si tot plegat només es tractava d'estalviar patiment als animals. D'acord que, en aquests últim cas, l'animal no acaba morint i probablement no pateix tant com en el cas de les plaçes de toros. Però, sense tenir-ne ni idea, no em sembla agoserat intuir que en les corregudes de bous que es fan per pobles i viles l'animal tampoc es diverteix gaire.

Ben mirat, potser el millor exercici que podem fer per convèncer-nos que aquesta és una disputa política i identitària, és adonrar-nos que, des dels partits polítics, s'ha intentat tractar-la precisament com una altra cosa, com una disputa social. En el fons, la política sovint va d'això, d'intentar vendre gat per llebre. Garsa per perdiu. De no ser així, què hi faria Esquerra preocupant-se pels animals abans que per combatre formes representatives de la cultura espanyola instal·lades a Catalunya? De no ser així, què carai faria el PP apoderant-se de la bandera de les màximes llibertats per al poble per tal de protegir la tauromàquia a Catalunya? 

El que costa d'entendre, a aquestes alçades, és el perquè. El perquè no es pot dir ben fort i ben alt. La majoria dels parlamentaris que van votar a favor de la prohibició el 28 de juliol del 2010 ho van fer per allunyar de Catalunya una expressió (diga-li cultural, diga-li artística, diga-li criminal) amb clares reminiscències de l'orgull espanyol, amb connotacions ben contundents d'una actitud política molt concreta i que no ha deixat d'existir malgrat la famosíssima i mal anomenada transició.

 

Sigui com sigui, i per a properes ocasions, reclamo una mica menys de teatre, una mica menys d'hipocresia. Que aquí, qui més qui menys, ja sap de què va la cosa. I, encara que sigui una mala notícia, tothom sap que la major part de debats que es van produint en l'activitat política catalana es centren més en raons identitàries que no pas en raons d'art, de cultura, de drets animals i, per tant, de progrés.

El més curiós del cas és que, malgrat tot, aquest episodi pot tornar a agafar volada. Perquè, si bé és cert que l'1 de gener del 2012 entrerà en vigor la prohibició dels toros a Catalunya, també ho és que els partidaris d'aquesta pràctica confien en dues possibles vies per restabir la seva principal forma d'oci. Una és confiar en Rajoy, que, en funció dels resultats del 20-N, podria declarar la tauromàquia un bé d'interès nacional i combatre la prohibició del Parlament. L'altre és confiar en el Tribunal Constitucional, al qual el PP va fer cap, i que podria tombar una mesura aprovada democràticament al Parlament de Catalunya. I alerta, que no seria la primera vegada.