La concentració a Barcelona d'un gran nombre de persones ara fa quinze dies va deixar un missatge molt clar. De fet, el missatge ja s'ensumava des de feia setmanes. Absolutament tothom -Durans, Navarros i Camachos al marge- sabia de què aniria tot plegat abans que arribés el dia en qüestió. I, igualment, a hores d'ara tothom sap que la manera en què es van produir els esdeveniments només permet una lectura. I no és cap altra que adonar-nos que, de la mateixa manera que hi ha gent que se sent còmoda tal com estem, n'hi ha molta altra que no en té prou. I és aquest missatge el que ens ha de fer entendre d'una vegada per totes que, en el nostre cas i aquestes alçades de la pel·lícula, només hi ha dues opcions. Ni una ni tres ni quinze; dues.
TOT EL QUE NO HA FUNCIONAT
Acumulem anys i panys durant els quals, en el marc de la política catalana, s'ha debatut eternament quin ha de ser el nostre encaix amb Espanya. I, com en tot, hi ha opinions per donar i per vendre. Quan es va aprovar la Constitució (la famosa constitució el valor de la qual alguns situen fins i tot per damunt del de la democràcia), vam creure'ns que això de les autonomies rotllaria, i, en fi, amb el balanç pèssim que s'obté amb la freda perspectiva del temps, suposo que no cal afegir res més. Des de llavors, hem sentit a parlar de moltes coses. De massa coses, ben mirat. Hem parlat d'un estat federal que sempre ha estat molt maco sobre el paper però massa complicat a l'hora de parlar-ne seriosament, i que Espanya només ha començat a contemplar molt tímidament precisament ara, quan tot trontolla perquè el partit hegemònic d'aquí (que sempre s'havia entès amb el partit hegemònic d'allà) ha decidit apuntar cap al camí de la sobirania nacional, i això, és clar, ha sorprès tothom (preguntem-li al rei, si convé). Però les alternatives mai no s'han acabat amb el federalisme. Durant les darreres dècades hem sentit a parlar d'una confederació. De l'ampliació de competències. D'estatuts, de pactes fiscals, d'imitar els bascos. Però també de la reestructuració del model autonòmic, d'un nou estat centralitzat i, últimament, fins i tot s'ha murmurat la possibilitat de suspendre l'autonomia catalana.
LA CRUÏLLA
Ara tot això canvia. Tot això queda enrere. L'ambigüitat ha perdut el seu paper protagonista en el tarannà de la política catalana. La complexitat passa a ser simplicitat. La multiplicitat d'opcions es redueix a un binomi rotundament senzill: ens quedem o marxem. El debat per identificar una alternativa a aquestes dues vies és completament estèril. La pregunta ja no és si un estat federal seria millor que l'actual estat de les autonomies, ni si la independència seria millor que un estat federal, ni si continuar insistint ens permetria obtenir finalment una reforma que fes del nostre sistema de finançament una enganyifa una mica més decent. La pregunta, davant la cruïlla en què es troba Catalunya -per alguns nació, per altres regió- i que contempla netament i exclusivament dues opcions, és només una. ¿Ens quedem o toquem el dos?
 |
| Dibuix d'Arnau Casanoves |
UN PAS ENDAVANT
Si hi ha una cosa que ens ha caracteritzat com a poble, en general, diria que és la prudència. L'autocontrol. El pensar abans d'actuar i, de fet, el deixar de fer per haver-nos-ho pensat massa. Hem estat el paradigma del "sí però no", del "fem-ho, però poc soroll". Allò tan nostre de "vinga, anem-hi però que no es noti gaire". I la Diada de fa dues setmanes, en aquest sentit, marca un punt d'inflexió. Un punt i a part. S'han acabat les mitges tintes. S'han acabat les promeses de diàlegs que mai no arriben. Només hi ha dues opcions, i no es tracta d'alliçonar ningú: que cadascú esculli, que d'això es tracta. Però cal aprofitar el moment, la inèrcia. Que les eleccions anticipades del 25 de novembre no serveixin per bandejar l'oportunitat de celebrar un referèndum més endavant. Pronunciem-nos, mullem-nos. Abandonem el seny i la por a complicar-nos la vida. Escollim i generem l'oportunitat de descobrir, tant nosaltres mateixos com els de fora, què pensem i cap a on volem anar. Regalem-nos el detall de decidir què ens ve de gust fer. I en acabat ja es veurà quina és l'opció majoritària, si el sí o el no. En qualsevol dels dos casos, no ho dubtem ni per un instant, democràticament hauríem fet un pas endavant meravellós. Un pas d'elefant.
Si hi ha una cosa que ens ha caracteritzat com a poble, en general, diria que és la prudència. L'autocontrol. El pensar abans d'actuar i, de fet, el deixar de fer per haver-nos-ho pensat massa. Hem estat el paradigma del "sí però no", del "fem-ho, però poc soroll". Allò tan nostre de "vinga, anem-hi però que no es noti gaire". I la Diada de fa dues setmanes, en aquest sentit, marca un punt d'inflexió. Un punt i a part. S'han acabat les mitges tintes. S'han acabat les promeses de diàlegs que mai no arriben. Només hi ha dues opcions, i no es tracta d'alliçonar ningú: que cadascú esculli, que d'això es tracta. Però cal aprofitar el moment, la inèrcia. Que les eleccions anticipades del 25 de novembre no serveixin per bandejar l'oportunitat de celebrar un referèndum més endavant. Pronunciem-nos, mullem-nos. Abandonem el seny i la por a complicar-nos la vida. Escollim i generem l'oportunitat de descobrir, tant nosaltres mateixos com els de fora, què pensem i cap a on volem anar. Regalem-nos el detall de decidir què ens ve de gust fer. I en acabat ja es veurà quina és l'opció majoritària, si el sí o el no. En qualsevol dels dos casos, no ho dubtem ni per un instant, democràticament hauríem fet un pas endavant meravellós. Un pas d'elefant.
